Una mirada retrospectiva a les restauracions antigues II El palau de Cnossos

Abstract

L’any 1900 Arthur Evans excavava el palau de Cnossos a l’illa de Creta i descobria una civilització desconeguda, més antiga que la micènica revelada per Schliemann, a la qual li va posar el nom de minoica pel mític rei de l’illa, Minos. El palau era una construcció edificada al voltant d’un gran pati central, amb multitud de cambres connectades entre si per passadissos, revolts i escales, que donaven la sensació de no tenir sortida. Evans va pensar que havia trobat el famós Laberint i va decidir que calia reconstruir-lo per tal que el públic pogués entendre la complexitat de l’edifici. Tanmateix els materials que va fer servir -ferro, ciment i formigó- no han aguantat el pas del temps i posen en perill tota l’edificació. D’altra banda, el criteri estètic que va seguir a l’hora de restituir la imatge externa del palau respon més aviat a l’ideal del moment -Modernisme-, que no pas a la realitat arqueològica. Així, doncs, la intervenció d’Evans ha provocat també conseqüències negatives a nivell històric, en crear una realitat nova -el palau reconstruït- que té existència pròpia i que s’imposa a l’original, modelant la percepció de la cultura minoica a través d’una entitat fictícia.